En un context com l’actual, on la globalització s’estén per tot arreu amb els seus aspectes interessants i més o menys beneficiosos; sin embargo, sobretot, amb els seus aspectes més negatius, nocius i nefastos de diferent arrel i objectiu (sobretot pel que fa a l’economia i al seu aplicació social); ens trobem amb una singular paraula: SINDICAT.
El Sindicat, l’etimologia clàssica vindria a significar “fer justícia” es pot definir com una forma d’organitzar-se, una associació, una suma de voluntats i objectiu comú que generalment passa per la defensa dels interessos laborals dels treballadors i per la promoció del treball en les millors condicions possibles. Aquest tipus d’associació, tradicionalment nascuda dels gremis, o sectors professionals, abans de finals del segle XIX com a conseqüència de la Revolució Industrial, va donar lloc (en la seva evolució històrica) a diferents tipus de “sindicats” segons el tipus d’agrupació per oficis , ideologia, relació amb l’empresari o amb l’administració, etc.
En qualsevol cas la funció, bàsica i primigènia, d’un sindicat és la d’establir una relació de confiança i de representació envers els seus afiliats i negociar (en nom d’aquests) totes les condicions laborals que s’estableixin en aquesta empresa o similar i que els afecten a nivell del contracte de treball.
Aquesta primera funció ja va quedar coartada en la transició (anys setanta), segons molts, pel fet d’admetre dos tipus d’organització a nivell de representativitat laboral dels treballadors: la purament sindical (ja definida més amunt) i la dels comitès de empresa; sent cert a més, que la regulació és també doble i intrínseca: la L.O.L.S. (Llei orgànica de llibertat sindical) i el T.R.E.T. (Text refós de l’Estatut dels Treballadors).
Passa doncs que es desdibuixa la primera comesa o funció de representació sindical, quan un comitè d’empresa (estigui compost de les sigles que sigui) té la capacitat de negociar, de forma colectiva, per a tota la plantilla de treballadors (afiliats o no al sindicat ) i se’l considera la seva representació legal.
Sent així, d’aquesta manera, no té massa sentit, per a moltes persones, afiliar-se a un sindicat i pagar una quota mensual, si a nivell laboral aconseguirà exactament el mateix que el seu company / a de feina afiliat. Aquesta segona observació dóna lloc a la necessària subvenció econòmica (per la via de pressupostos generals de l’Estat o d’altres) per garantir la subsistència i viabilitat de les organitzacions sindicals i (per cert) de les Empresarials en molta major quantia; però això és una altra història.
Cert és que amb el temps i en base a aquestes o altres subvencions i programes específics, els sindicats (sobretot els de classe) s’han pogut dedicar no solament a l’àmbit de la defensa dels treballadors i de les seves condicions laborals sinó també a la formació continuada, transversal, específica; a l’assessoria i defensa jurídica especialitzada i professional, a la informació sectorial i específica i a l’atenció de la població (en general) participant en els diferents organismes de l’administració ja sigui local, autonòmica o estatal, de manera que al final el sindicat s’impregna de la societat i és part de la mateixa en la defensa i garantia del que es va arribar a denominar “Estat del benestar” en tota la seva amplitud.
Así pues, ja tenim el brou de cultiu necessari i òptim per a demonitzar, increpar, acusar, i injuriar el sindicat, els sindicalistes i a tot el que tingui a veure amb la seva activitat. La consigna d’aquest nou món és: “acabem amb ells, ens molesten per dur a terme els nostres desitjos”.
Neoliberalisme
L’actual neoliberalisme brutal i global, aquest neo feudalisme del segle XXI, no pot seguir expandint-ni creixent més fins que els sindicats, les organitzacions de treballadors, desapareguin o quedin desmuntades i desactivades. Per a que aquest nou “ordre econòmic global” segueixi incrementant les diferències i lucrant-se a força d’austeritat, fam i misèria, necessita que tota la societat cregui, a ulls clucs, que el moviment u organització sindical és innecessari, caduc i nociu; evidentment també corrupte i subversiu. Es veu que parla qui pot, deu n’hi do!
El més curiós de tot és que per poder realitzar tot aquest muntatge, tota aquesta farsa, necessiten generar por (que mai és innocent) a tota la població; generar ansietat i sofriment de forma continuada (ajudant-se de la “mass media") per poder acusar, estigmatitzar i culpabilitzar els sindicats de tots els mals; després, mitjançant RD (Reials Decrets) I Reformes Laborals van minant i laminant tots els drets socials i, en última instància, creen una “llei mordassa” per si se’ls ha escapat alguna cosa que no han tingut en compte, per poder castigar i penalitzar jurídicament (si fos el cas) a qualsevol element que volgués sortir-se del ramat o del legalment establert amb els dictats d’ells.
I el que té importància és que, és justament “la seva por”, la d’ells, el que justifica tot aquest mega muntatge, tot aquest caòtic escenari que necessàriament han de crear, per destruir tot allò que els interessa desfer. Es tracta d’una guerra social, es tracta d’una guerra econòmica, es tracta de desmantellar tot el que s’ha aconseguit i tornar als orígens, desacreditant a qualsevol element que se’ls interposi.
El sindicat, el sindicalisme, l’organització dels treballadors, dels obrers, de la societat en general, és absolutament necessària i molt més en aquests moments. No ens podem permetre que tot el que els nostres pares, avis, avantpassats en general, van aconseguir a força de lluita, esforç, tenacitat i sofriment sigui esborrat de cop pels interessos individuals d’una mínima part de la societat que acaba esclavitzant a la resta per seguir lucrant-se.
No negaré que com en qualsevol organització, com en la societat, també en un sindicat, hi ha individus o persones que busquen el seu interès individual i que pot ser que realitzin activitats poc adequades i susceptibles de ser denunciades per ser pràctiques poc ètiques o de mala praxi; justament per això també és deure de les organitzacions establir mecanismes de control i de qualitat, a nivell intern, en les seves accions i activitats. I cert és que el sindicalisme ha de seguir evolucionant i adaptant-se a la societat canviant actual i donar resposta ràpida, clara i conseqüent als problemes que l’esdevenir diari ens planteja.
Evolució o desaparició
Ja he comentat en diversos fòrums i en diferents ocasions, la meva opinió personal respecte de tres tipus d’organitzacions, (actualment vigents en la nostra societat) però que al meu entendre han d’evolucionar o acabaran desapareixent (almenys amb la mateixa estructura que tenen en l’actualitat ) i són: L’Església, els partits polítics i els sindicats. Crec que els seus models són massa antics i es basen en estructures massa tancades, massa piramidals i verticalitzades, la comunicació de baix a dalt és complexa i difícil i, per tant, el feed-back és, en ocasions, inexistent o poc creïble; potser per això, en major o menor mesura, alguna / es d’aquestes organitzacions, tot i que van evolucionant de manera lenta, estan una mica allunyades de la societat i del dia a dia, o almenys, aquesta és la percepció dels ciutadans en molts casos. Evidentment també hi ha la intencionalitat i tot el màrqueting negatiu necessari perquè la població tingui opinions dirigides i tendenciosament construïdes, ja sigui per bé o per mal, des del poder establert cap alguna / es d’elles. Però en qualsevol cas, mentre unes perden feligresos o militants, altres perden afiliats. Evidentment les comparacions són sempre odioses, però els models i la seva aplicació en la societat actual són similars, independentment dels seus interessos, objectius i recorreguts, que no vaig a criticar o a explicitar en aquest moment.
Hem de confluir, necessàriament, els sindicats de classe, les organitzacions polítiques d’esquerres i tots els moviments que defensin (des del socialisme, el marxisme, etcétera) un canvi de model econòmic i polític, en una única opció, via o senda, com a objectiu apodíctic comú: la recuperació de l’Estat del benestar i la seva expansió total i implantació definitiva en la societat, amb tot el que comporta a nivell de creació d’ocupació, de repartiment equitatiu i just de la riquesa, de la separació de poders, …… etc .
L’organització a nivell social és necessària i el sindicat, com a última barrera o bastió de protecció de la societat, dels treballadors, i garant de la democràcia, és totalment imprescindible; i molt més en un ambient tan hostil com el d’avui en dia.
Joan Ramon Barrachina via El Diari del Treball – 04/05/2017
Joan R Barrachina és secretari territorial de la UGT a l’Hospitalet de Llobregat
VALORACIÓ 5 ANYS DE LA REFORMA LABORAL
CAMIL ROS – Secretari General de la UGT de Catalunya